El repte de la immigració a Europa

Propostes per a Europa, els Estats, Catalunya i els Municipis

Joan Gaya-Beltran — roselles.net — 24-abr-2020


Hi ha dues causes principals d'emigració: el neocolonialisme i la guerra. De les dues en som responsables els estats que fòrem colonials i ara som neocolonialistes. Hi ha solucions que, curiosament, deneficiarien totes les parts.

La realitat internacional de les migracions massives té la seva causa en dues realitats ben definides: per una banda, l’enorme diferencial en la riquesa dels països del nord i del sud –utilitzant una vella terminologia que hauríem d’ampliar–, i per una altra les situacions polítiques derivades de les dictadures en molts països, que duen inevitablement a guerres civils o entre veïns malavinguts. De fet, ambdues causes estan sovint relacionades, i tenen un element comú, que és l’explotació, o millor espoliació, de recursos dels països “pobres” per part dels països rics, principalment en els àmbits energètics –petroli, gas– i tecnològics –coltan, coure…– També el no reconeixement i la submissió de nacions culturalment ben definides porta a conflictes que provoquen emigracions desitjades, sinó directament provocades –Kurdistan, Palestina, Sudan, Sàhara Occidental, Iemen…

La globalització dels mercats, que és en principi desitjable, es fa en una situació de dependència, de domini d’uns per sobre d’altres, i no va acompanyada de la necessària globalització dels drets ciutadans. La famosa deslocalització de la producció cap a països on la mà d’obra és barata consolida la situació de pobresa de la població en general, de la que escapen les elits dirigents que sovint veiem viure en una abundància escandalosa, i a les que ja els va bé aquesta situació que els permet amassar fortunes personals que sovint superen la riquesa que es reparteix entre la resta de la població. Els països rics no poden seguir sent-t’ho sense l’explotació d’altres països. Aquest és l’ordre internacional que s’ha imposat.

Fugen dels seus propis països. La incertesa que suposa deixar enrere tot el que es té, no solament els béns materials, sinó també la pròpia identitat cultural, i el llarg periple de la migració amb risc de perdre la vida, no representa un aturador davant la certesa de la pobresa, la destrucció i la mort. Molt possiblement és cert que sovint la població d’aquests països s’enlluerna per missatges o percepcions d’una millora en la qualitat de vida que no estan sustentats en realitats objectives. La probabilitat d’aconseguir una vida millor és realment molt baixa, i la probabilitat de perdre la vida en el llarg perible cap a la llibertat és molt alta. Tot i així, cal entendre que moltes situacions de partida són veritablement esgarrifoses: una pobresa insuperable, malalties, fam, mortaldat, o la destrucció i mort per bombes o franctiradors.

I en aquestes circumstàncies creixen uns radicalismes nacionalistes o pseudoreligiosos de tota mena que encara agreugen més la situació i que sovint tenen una repercussió internacional superior a la de les seves causes. I, a més, poden representar un perill real de terrorisme fora dels seus territoris d’origen. I més encara, la lluita internacional contra aquestes minories realment terroristes, solen ser la justificació de guerres internacionals en les que la població segueix sent la principal i generalment única víctima.

Europa receptora. Les reaccions.

Però si tenim ben identificades les causes, per què no posar-hi remei atacant-les directament? La situació és ben senzilla: vivim bé perquè “ells” viuen malament. Cal actuar en origen. Cal atacar les causes. Hi ha vies per fer-ho.

Hi ha una reacció comuna que parteix de la compassió, passa per la pena i porta a la caritat. Alguns van més enllà, parteixen de l’empatia, passen per la ràbia i volen actuar fent justícia.

A Europa tenim una pressió immigratòria molt forta per les dues causes. Per una banda, el degoteig constant de migrants provinents de l’Àfrica del nord i subsahariana degut a la pobresa i a la inestabilitat política, i per una altra banda la immigració massiva provinent del pròxim orient degut a la guerra. La resposta europea és la de tancar fronteres. Simplement. Cert que s’ha fixat unes minses quotes d’acceptació de refugiats, però aquesta consideració reconeguda en el dret internacional es restringeix fins a nivells que legalment no haurien de ser admissibles.

Juan Carlos a Aràbia Saudí

Però no vulguem ser idealistes. La pressió immigratòria és difícilment sostenible fins i tot per als països més rics. Cap societat no està preparada per a una immigració massiva, ni culturalment ni econòmicament. La immigració és fàcilment assimilable mentre quedi quantitativament acotada. Fins i tot és beneficiosa per a les nostres societats perquè complementa el treball amb les ocupacions menys qualificades, i ajuda a pagar les pensions de les nostres envellides poblacions. I no diguem de les aportacions culturals. Però sembla com si hi hagués un límit quantitatiu en què les coses es capgiren.

Les actituds personals

Hi ha una reacció comuna que parteix de la compassió, passa per la pena i porta a la caritat. Moltes bones persones hi cauen, i fins hi tot moltes ONG, algunes de base religiosa, intenten respondre amb aquest trinomi per arreglar la situació de les persones alleugerint el seu patiment. Altres persones i grups van més enllà, parteixen de l’empatia, passen per la ràbia i volen actuar fent justícia. Si bé aquest darrer trinomi és socialment i ideològicament més fonamentat, té poc a fer a nivell personal i fins i tot a nivell d’organitzacions no-governamentals, i només és accessible des de la política governamental. Evidentment, una política diferent a la que practiquen els estats europeus. Però cal navegar contracorrent per plantejar solucions vàlides.

I no oblidem que el nivell d’insensibilització de la població europea és tan gran, que hi ha minories que en fan ideologia del rebuig a “l’altre”, sacralitzant la violència contra el vingut de fora. I tenen ressò.

Solucions ?

Però si tenim ben identificades les causes, per què no posar-hi remei atacant-les directament? La situació és ben senzilla: vivim bé perquè “ells” viuen malament. Cal actuar en origen. Cal atacar les causes. Hi ha vies per fer-ho.

Pagar el preu just per les matèries primeres, exigir drets laborals als països productors, condicionar les dictadures i governs totalitaris i aturar les guerres. Així de senzill d’enumerar, però impossible d’aconseguir sense el concurs d’organitzacions supraestatals. L’ONU podria tenir un paper cabdal, però això que en diem geoestratègia ho fa pràcticament inviable. Posar confiança en l’OTAN seria cosa de babaus, ja que aquesta organització es basa més en el manteniment d’aquest status mitjançant la violència, la por o l'amenaça, que en el seu canvi o millora. Creure que les grans potències dominants, els EUA, Rússia o la Xina podrien fer-hi alguna cosa és de beneits, ja que en són la principal causa.

Només ens queda Europa. Hem estat històricament causa de molts dels conflictes actuals. El passat colonialista no ha de tenir continuïtat en una futur neocolonialista. Hem posat moltes esperances en Europa, que massa sovint han esdevingut frustracions. Però tot i així, és l’única esperança. Cal actuar a Síria, cal pressionar Turquia que deixi d’utilitzar els migrants com a moneda de canvi, cal pressionar Israel per l’espoliació progressiva de Palestina, cal condemnar Grècia per la seva resposta desproporcionada –realment crims d’estat contra la humanitat– de metrallar immigrants. I també cal pressionar països europeus com Bulgària –amb la taxa d’immigració més baixa de totes, menys del 3%, percentatge del qual més de la meitat són russos i la resta sirians i turcs– que no tanquin la seva frontera utilitzant una violència sistemàtica contra les persones.

I què fa realment Europa? Aplaudeix els assassinats dels guardes fronterers grecs i posa l’Agència europea de fronteres –Frontex– a la seva disposició. Hipòcritament, la seva missió és salvaguardar l’espai de llibertats europeu! España s’hauria de negar a aquesta col·laboració.

També els estats europeus poden aportar individualment accions positives. L’admissió de quotes majors d’immigració, la promoció d’inversions privades en els països pobres, la prohibició total de venda d’armes als governs totalitaris són mesures que l’Estat espanyol podria fer. Però sovint veiem com participa en l’explotació, manté relacions excessivament amistoses amb països totalitaris, i permet i promociona la venda d’armes fins al punt que el propi Cap de l’Estat els fa de comercial, i tanca fronteres fins a disparar i assassinar immigrants que intenten entrar nedant. Cal ajudar els migrants que van per mar, i a les organitzacions que els ajuden. Cal abandonar la política de regalar la nacionalitat als rics que fan inversions immobiliàries, anul·lant la Llei del PP.

Com a socialistes, exigim al govern de l’Estat, també socialista, que actuï en aquestes línies, i que no pari de proposar a Europa que actuï conjuntament.

I a Catalunya, sense competències en fronteres, podem potenciar l’acolliment, especialment de menors, i la integració, evitant guetos i introduint-los en els usos i costums del país. Podem lluitar contra les estigmatitzacions promogudes per la ultradreta. Podem potenciar inversions en països en desenvolupament o no desenvolupats. Tot això el Govern de la Generalitat ja ho fa, però encara hi ha marge de millora, i hem d’avançar. Que, a més, és beneficiós per al país, que aquest també és un objectiu vàlid si no és l’únic.

Al nivell municipal també es poden fer actuacions importants, com oferir llars d’acolliment de menors, promoure l’acolliment de persones i famílies per part de famílies i posar les persones migrades al mateix nivell dels veïns davant la problemàtica de l’habitatge, que tots som iguals. Lluitar contra el fastigós rebuig de minories intolerants i contra el concepte egoista de “nosaltres primer”. No ho oblidem: “els nostres” també vàrem ser víctimes de la indecent violència de l’exili ara fa 70 anys.

Comentaris

El vostres comentaris són benvinguts

El vostre comentari

Tots els camps són obligatoris



Llicència de Creative Commons Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons BY-SA 4.0 — Avís legal.