Joan Gaya-Beltran — roselles.net — 10-feb-2020
No farem una anàlisi gaire profunda, ja que prou que se n’han fet. Els costos de la producció agroramadera han d’incloure de manera folgada els preus dels subministraments –llavors, aliments, adobs, fitosanitaris, medicaments– assegurances, amortitzacions, costos laborals i un marge de benefici que dignifiqui i faci atraient la dedicació. I també les contingències, pedregades, inundacions, sequeres, malalties, cada cop més comunes per causa del canvi climàtic.
Amb això no solament malviuen els pagesos actuals, sinó que compromet el camp per la manca d’atracció de les noves generacions. Ningú no pot dubtar que si els preus pagats als productors estiguessin dins els marges de la raonabilitat, aquesta seria una professió plenament desitjable fins i tot per a joves que han estat sempre en ambients urbans. Addicionalment, l’abandó de terres modifica el paisatge portant-lo als extrems de la desertització o de la reforestació descontrolada.
A l’Estat espanyol, la concentració de les grans cadenes de supermercats segueix una estructura lleugerament diferent que a altres països europeus, amb menys competència entre les grans. Així, una sola cadena, Mercadona, acapara poc més del 25 % de la quota de mercat, i les que segueixen tenen una quota de gairebé el 20 % inferior, Carrefour, Dia, Lidl, Eroski i Auchan entre el 7 i el 3 % en números rodons, un altre 25 % entre totes. La preponderància de Mercadona, amb la seva marca blanca, que és la més venuda de totes, fa que la competència estigui als nivells inferiors, mentre el líder de la cursa fa i desfà al seu gust. És un mercat captiu, en què el comprador marca els preus unilateralment.
Sembla que la solució és senzilla: taxar els preus dels productes agroramaders amb un mínim establert. Pot semblar que això trenca les lleis de la competència a la que ens obliga la Comunitat Europea. Certament aquesta normativa és molt limitant a l’hora d’establir polítiques socials, ja que és clarament capitalista i tot i estar dictada en defensa del consumidor –la competència baixa els preus- no preveu aquestes circumstàncies abusives en què una o altra part, venedor o comprador, tenen la paella pel mànec i la competència no segueix les estrictes regles del mercat.
Cal superar, doncs, aquest prejudici i l’administració ha d’actuar decididament, dictant els mínims taxats. No seria adequat que els preus fossin establerts pels propis productors, ja que aquests, ni que actuïn associats, no tenen prou força per imposar-se, i sempre cauria algun productor més dèbil que trencaria la regla.
Per raons diferents es parla molt de preus taxats com a solució del també gran problema de l’habitatge. En aquest cas cal taxar els màxims, però pel cas és el mateix. En els dos casos estem parlant de béns de primera necessitat… i n’hi ha més.
Però no n’hi ha prou. La resposta de les comercialitzadores seria ben fàcil: apujar el preus finals al consumidor. No hem d’oblidar que estem tractant de preus de béns de primera necessitat, que no podem deixar –com en el cas de l’habitatge- en mans de grans empreses que amb això poden adquirir, aïlladament o en conjunt, un poder polític que no els pertoca.
Per això també cal taxar els preus al consumidor, ajustant el marge de benefici de les comercialitzadores a nivells raonables. No s’ha d’oblidar el paper social que aquestes duen a terme. Transporten, empaqueten, elaboren i posen el producte a l’abast de les persones. Sí, el comerç també és una tasca social. Però precisament per això l’Estat no pot permetre que se n’abusi.
Cal distingir entre els productes bàsics d’alimentació i els productes transformats, amb un valor afegit, molts dels quals es podrien liberalitzar o haurien d’estar liberalitzats. És diferent una fruita que una melmelada, o la llet que el iogurt o el formatge, però altres transformats bàsics, com el pa, haurien de tenir també un preu taxat. Els processos de transformació tenen una gran diversitat: envasat, fermentat, molt, cuit, congelat… i cada cas hauria de tenir el tractament adequat d’acord a com el producte s’aproximi més o menys a la definició de «primera necessitat».
D’ençà de la creació del primer Celler Cooperatiu a Espanya, a Barberà de la Conca el 1894, s’ha vist la importància que aquestes estructures poden tenir en els circuits productors i comercials. Poden tenir un paper cabdal en la millora de la producció, en el transport, en l’emmagatzematge, en la rotació laboral de temporada, i en la comercialització. Ajustant els costos i els preus, esdevenen una eina fonamental per al repartiment de la riquesa generada per l’activitat agroramadera i, alhora, un benefici indirecte al consumidor final.
A més, les cooperatives poden ser una eina administrativa de suport i ajuda a la gestió de la pagesia familiar, però també de petites o mitjanes empresa que s’hi podrien associar a mode de mancomunació de serveis generals.
És cert que hi ha hagut algun exemple de desastre en la gestió d’unes poques cooperatives, però han estat pràcticament restringits a l’àrea de crèdit, funció que en l’actualitat possiblement es pugui considerar com a impròpia.
La gestió tècnica i administrativa del camp cada dia es fa més complicada. Cada element nou que s’incorpora en el cos legislatiu i reglamentari significa un pas més cap a una complexitat pròpia de grans empreses productives industrials. Controls d’animals, fitosanitaris, medicament, plans d’explotació, declaracions agràries (DUN), declaracions d’adobs i dejeccions (DAN), control de subvencions i ajudes (PAC)… són unes activitats accessòries sense cap dubte necessàries, però que suposen una càrrega administrativa que precisa d’ajudes de gestories i consultories tècniques externes amb uns costos no menyspreables. Els temes que es controlen són, en la seva majoria, de gran importància perquè tenen o poden tenir repercussions de gran calat per al conjunt dels productors, com plagues i la sanitat animal, i també per a la població en general, com la contaminació per nitrats dels aqüífers. Però la gran complexitat fa que el seu compliment generalment no assoleixi el nivell de qualitat desitjable.
El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (DARPA) de la Generalitat manté una xarxa de Serveis Territorials i d’oficines comarcals que vetllen pel compliment i ofereixen suport consultiu, però atesa la complexitat dels temes que es tracten, haurien d’anar més enllà i assolir directament tasques administratives pròpies dels productors i de suport de les cooperatives. Aquest és un paper que d’antuvi es creu impropi de l’administració pública, a la que només s’adjudiquen les tasques legislativa, reglamentista i de control del compliment. Però aquest pas més enllà d’aquestes funcions típicament atribuïdes podria representar un avenç molt important en la qualitat de les activitats agroramaders. Cal fer un pensament. En qualsevol cas, es fa imperiosa una simplificació administrativa.
L’activitat agrícola i ramadera és una eina fonamental pel medi ambient sempre que es practiquin adequadament. Mal portada, pot tenir greus efectes distorsionadors en els ecosistemes. Però la inversa també és certa: determinades pràctiques de cura mediambiental tenen una incidència certa en les activitats agroramaderes. Si cal exigir que els món rural sigui coherent amb la natura, també cal entendre que cal compensar adequadament tots aquells perjudicis i obligacions que la cura del medi ambient imposa a aquestes activitats. Cal recordar, només a tall d’exemple, els danys a collites i ramats per part de la fauna salvatge, que cal compensar amb promptitud i amb mesures adequades.
Un altre tema lligat a l’activitat de les comercialitzadores és el menyspreu pel que fa a la implicació mediambiental. Els materials emprats per un envasament excessiu o per a la presentació de productes, la no retornabilitat de les ampolles de plàstic o l’exigència de calibres mínims per a la fruita són, a mode d’exemple, aspectes que caldria revisar. Els productors tenen grans exigències limitadores en aquests aspectes de la sostenibilitat. Exigències que no tenen les comercialitzadores. Per exemple, està totalment regulat què s’ha de fer amb els fems i els purins, però encara s’està discutint què s’ha de fer amb els plàstics d’un sol ús, tan potencialment perjudicials, o més, com els primers. Però això és motiu d’altres reflexions.
La pagesia està organitzada de manera força eficient. Els diferents sindicats, la Unió de Pagesos (UP), els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), l’Associació Agrària de Joves Agricultors (ASAJA), la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), tenen un paper cabdal en la resolució dels problemes polítics del camps, i són els interlocutors naturals de l’administració per dur a terme les polítiques agroramaderes. Això sí, de manera conjunta.
Tant els sindicats del sector com l’administració haurien de fer una pas més endavant, i passar d’una relació de reivindicació-resposta, a una acció coordinada de plantejament-solució en la que ambdues parts col·laborin conjuntament en l’establiment de les polítiques agroramaderes. El primer pas, evidentment, l’ha de donar l’administració, assumint de debò les noves formes de participació ciutadana que representen anar més enllà de la sol·licitud del vot cada quatre anys.
I els sindicats també podrien participar proactivament en la constitució de cooperatives de base sectorial i territorial.
Unió de Pagesos proposa promoure noves organitzacions de productors i altres d’interprofessionals agroalimentàries. Aconseguir-ho seria un pas important, però és molt possible que el revifament de l’esperit cooperativista sigui una sortida més valuosa, més beneficiosa per al conjunt d’agents implicats en el circuit agroalimentari. I ho seria especialment per als productors de base. Sempre és millor compartir responsabilitats de l’esperit cooperatiu amb un interès comú, que negociar acords entre parts amb interessos no sempre compartits. Mai no es podrà negociar d’igual a igual amb les grans corporacions, si no és amb cooperatives fortes que ofereixen canals de comercialització en un pla de competència lliure. Ja es negocia des de sempre… i què s’ha aconseguit?
La taxació de preus en el mercat dels béns socials és, en definitiva, una bona aproximació socialista en una economia lliberal. Al cap i a la fi, trenca els efectes perversos del liberalisme en els sectors més socialment sensibles. També s’ha de taxar els preus finals al consumidor dels productes alimentaris bàsics.
Les cooperatives són la millor eina per respondre als reptes de l’activitat agroramadera, millors que organitzacions interprofessionals mixtes i l’administració hauria d’anar més enllà en el suport administratiu i tècnic.
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons BY-SA 4.0 — Avís legal.